2009: Europa a l'espai més que mai

L’Agència Espacial Europea (ESA) posarà en òrbita durant l’any 2009 l’Explorador de la Gravetat i la Circulació dels Oceans (GOCE), un satèl·lit d’observació que mesurarà la gravetat terrestre i podrà predir terratrèmols, el SMOS, dedicat a mesurar la salinitat dels oceans i la humitat del sòl -essencial pels models que simulen l’evolució del clima- i el CryoSat2, la missió del qual consistirà en observar la criosfera, la part de l’escorça terrestre on es forma el gel.

Viatjaran a l’espai exterior, a més, els satèl·lits científics Herschel, per estudiar la formació d’estrelles i galàxies, i Planck, que analitzarà els camps de radiació còsmica, tots dos construïts a Europa.

Recordem que el febrer de 2008, ara ja fa un any, es va llançar i posar en marxa el laboratori científic Columbus, acoblat a l’Estació Espacial Internacional, gràcies al qual Europa disposa d’una instal·lació habitable permanent en òrbita. (Imatge cortesia de estación espacial.com)

200 anys de Darwin

Justament avui, que fa 200 anys del naixement de Darwin, podem commemorar aquest esdeveniment recordant la seva teoria: l’evolució de les espècies, segons la qual tots els éssers vivenst tindríem un avantpassat comú, un bacteri que va viure fa 3.500 milions d’anys. Els humans i el ximpanzé, que és el simi mes proper evolutivament a nosaltres, van compartir un avantpassat comú fa 5 milions d’anys.
Actualment l’estudi de l’ADN mitocondrial permet establir graus de similitud entre el material genètic de diferents espècies i el nostre ADN i el de ximpanzé tenen una similitud de 98,5 %.

Actualment la majoria de científics accepten la teoria de l’evolució de Darwin.

El científic Dobzhansky va dir aquesta frase:

‘Res no té sentit en biologia si no és sota la llum de l’evolució’.

L'extinció dels dinosaures

Feia molt de temps que els paleontòlegs s'estaven preguntant quines havien estat les causes de la desaparició dels dinosaures, ocorreguda fa 65 milions d'anys, i la hipòtesi millor fonamentada diu que el més probable seria que un asteroide hagués col·lidit amb la Terra a la península de Yucatan, a Mèxic, per la quantitat d'iridi detectat, ja que és abundant als meteorits. També la calor originada per l'impacte hauria de produir un incendi a escala global dels boscos i prades de la Terra, causant l'esgotament de gran part de l'oxigen atmosfèric, transformant-se en el mortífer monòxid de carboni, al mateix temps que hauria aportat encara més núvols de pols absorbents de la radiació solar. És possible que l'impacte no fós el punt final, però sí el desencadenant, i per descomptat va ajudar i molt. Actualment hi ha un asteroide proper a la Terra, Apophis, que es creu que arribarà el 2029, encara que no tocarà de ple, però produirà grans desastres. Sabent que cada 40.000 anys es produeix un impacte amb un asteroide de proporcions notables, no està de més començar a preparar-se per l'impacte.

El succés de Tunguska

El 30 de juny de 1908, una gran explosió va il·luminar el cel de Tunguska, una regió de l’estepa siberiana (Rússia). Va incendiar i tombar arbres en una àrea de més de 2.000 km2, va trencar vidres i llençar persones i cavalls a terra que es trobaven a 400 km de distància, i fins i tot va obligar el conductor del ferrocarril transsiberià a aturar-se, per por de no descarrilar.

L’energia alliberada va ser equivalent a unes 10 o 15 megatones (la bomba d’Hiroshima era de 0,015 megatones).

Però, misteriosament, no hi havia rastre de cap cràter. L’explicació més acceptada actualment per la comunitat científica és que l’explosió va produir-se abans d’arribar a terra, a uns 8 quilòmetres sobre la superfície. Es tractaria d’un meteorit d’uns 80 metres de diàmetre, ric en gel, probablement el fragment d’un cometa. Des d’aleshores, d’altres casos similars han estat descrits.